Al Camp
Els pagesos
Viven :
ELS PAGESOS Els pagesos vivien en petits pobles
o granges, dins la propietat d’un senyor. Vivien molt miserablement
en cabanes d’una sola habitació que sovint compartien amb el
bestiar. Treballaven durament la terra des que sortia el sol fins a
la post.
Menjaven:
Què menjaven a l'Edat mitjana?
Les ciutats exigien quantitats ingents de
cereals, de carn i de vi. Cada habitant consumia al dia més de 600
grams de pa; el dels pobres era moreno o negre amb mescla de segó, i
el dels rics, pa blanc de blat. Per tal de satisfer la demanda es
portaven a la ciutat grans ramats de bous, corders o porcs. Al vi i
l'arengada dels dies de vigília s'hi afegien els productes de luxe
exigits pels rics: Potes de corder, capons o caça, truites o
esturions, sense oblidar els dàtils i les costoses espècies. Les
ciutats depenien del camp, per la qual cosa eren les primeres
víctimes de les males collites i de les pujades de preus. Fins i tot
en els bons temps, el pa era sempre car. Els obrers i els artesans
gastaven en aliments més de les tres quartes parts del seu sou. La
sequera, la guerra i l'encariment brutal dels queviures provocaven la
penúria i, fins i tot, períodes de gana mortífers.
El pa. El forner omplia el forn amb canyes i
les encenia per que les flames escalfessin els totxos. Quan el foc
s'havia consumit, el forner treia les cendres i netejava l'interior
del forn amb un drap humit, quedant així llest per coure el pa.
Existien diferents tipus de pa. Quan més elevat era l'estatus
social, més blanc era el pa que es menjava. Els senyors menjaven pa
floral, el millor de tots, fet amb farina escollida, però pel gust
actual, seria bastant fosc. La gent humil menjava un pa negre fet amb
farina menys refinada. El pa de la pitjor qualitat es feia amb
mixtura (mescla de farina de blat i fenc) i a vegades amb civada i
llegums.
El vi. El vi era més car que la cervesa però
no era un luxe. El vi es comprava en botes de fusta (fins al s. XVI
no va començar a embotellar-se) i abans de servir-lo els copers l`hi
posaven sucre i espècies.
La cervecera. L` elaboració de la cervesa era
un treball reservat a les dones (sobretot a l'Europa central ila del
nord), i un dels pocs oficis on predominaven. L'elaboració tenia una
primera fase que consistia en deixar la civada en remull durant tres
dies. Després, el gra humit s'escampava damunt d'una superfície en
fermentació. Passats sis dies la cervesa ja es podia consumir. Es
preparaven dos tipus de cervesa: una més suau i altra més forta. La
més suau es considerava apropiada per nens i malalts, però els que
s'ho podien permetre bevien cervesa enriquida, que era tant forta com
el vi que es beu avui en dia. Per provar la qualitat de la cervesa es
vessava una garra en un banc de fusta i el cerveser seia sobre ella.
Si passada mitja hora els calçons de cuir no s'havien enganxat al
banc, la cervesa passava la prova. La cervesa de mala qualitat era
molt ensucrada i enganxosa.
Els animals de granja eren molt importants.
Quan estaven vius contribuïen a adobar els camps, donaven llet o ous
per menjar i llana per a confeccionar la roba. Quan se'ls sacrificava
donaven carn i cuir per fer corretges i calçat. Un home lliure podia
posseir un parell de bous, tres o quatre vaques, un petit ramat
d'unes deu ovelles i un o dos porcs. Els bous eren animals de gran
resistència, podien suportar carregues pesades però eren molt lents
i menjaven molt, entre 30 i 35 quilos de forratge al dia i per
mantenir-los a l' hivern es requerien enormes provisions. Les mules
eren molt més cares que els bous i treballaven més ràpid i eren
més resistents als treballs del camp. El porcs no costava gens
mantenir-los, doncs ells mateixos es procuraven el seu aliment al
bosc. Les ovelles constituïen una important font d'ingressos, doncs
la llana que produïen era molt apreciada. Els excrements,
constituïen un bon adob. La llet s'emprava per fer formatge i, la
carn de corder, no molt valorada, també formava part de la dieta
medieval.
Els productes làctics ja formaven part de la
dieta de l`Edat Mitjana. El formatge, es considerava menjar de pobres
i poc apropiat per a la taula del senyor. Els pagesos, conservaven la
crema de la llet en forma de formatge, doncs mentre la crema es torna
rància als pocs dies, el formatge podia aguantar mesos.
Al corral solia haver varies gallines de les
que obtenien ous i carn. Els pitxons i coloms dels colomars, quan no
hi havia ous ni carn fresca, tenien un gran valor. Els coloms eren
molt productius doncs solien tenir unes 14 cries a l`any.
Apicultura. Si bé, es cert que es coneixia la
canya de sucre des de el s. IV aC., a l'etat mitja era un luxe i la
majoria de la gent utilitzava la mel com edulcorant. Quan les abelles
feien el rusc els més valents el posaven en una caixa i després
passaven les abelles a una colmena de mimbre, on produïen mel i
cera, molt apreciada per fer veles de bona qualitat
El peix. Els peixos d`aigua dolça constituïen
un nutritiu aliment per a qui els podia pescar. A l`estany del
castell, que s`utilitzava com viver, es criaven sobre tot lluços,
anguiles, carpes, i altres peixos. Els del riu eren del senyor, però
a les fosses i estanys podia pescar tothom que tingués una canya.
Conservar el menjar. Molts dels mètodes que es
coneixen avui en dia per a conservar els aliments, no existien a
l'etat mitjana. No havia frigorífics, congeladors ni menjar
enllaunat, però tenien algunes tècniques molt pràctiques i
eficaces. Els pèsols i les llegums es dessecaven; la carn es fumava
a la xemeneia i la fruita es guardava assecada. Però el sistema de
conservació més emprat era el de salar el menjar, doncs la sal
absorbia l`aigua de la carn o del peix i impedia que es
desenvolupessin els microorganismes que causen la putrefacció. Per
conservar la carn els xarcuters la salaven o la conservaven en sal
marina. Aquesta última era la més fiable. Si es conservava en botes
de fusta, la carn podia aguantar alguns mesos. Aquest procés
requeria grans quantitats de sal (uns 8 quilos per cada 100 quilos de
carn).
Les espècies. En tots els menjar s'afegien
moltes espècies. En una llista del s. XIV podrien aparèixer claus,
pebre, safrà, sucre, canyella, gingebre, comins, regalis, anís, i
berbena (una herba aromàtica que s'emprava per a curar les pedres
del fetge). Com eren extremadament cares la majoria d'elles es
guardaven sota clau.
La vivenda :
Edat Mitjana: pedra, tova i fusta
Una
casa del segle XVIII, Theux Belgica
Durant
l'Edat Mitjana les cases dels pagesos eren de tova
pedra o fusta, depenia dels materials de la regió, solien estar
constituïdes per una habitació, àmplia, amb el sostre de palla,
sent el foc de la xemeneia el centre de la llar. Era la residència
de tota la família, utilitzada com a graner,
i habitualment també era compartida per al bestiar. Fins al segle XIII no es crea una estada diferent per als animals a l'interior
de la casa. La taula era l'objecte essencial del mobiliari, on tota
la família s'acomodava, asseguda en bancs, al seu voltant; havia
prestatges per dipositar els escassos objectes que posseïen i ganxos
de fusta per penjar els vestits. No hi havia llits, es dormia a
terra, habitualment sobre palla, o en màrfegues farcits de palla.
No
obstant això, per diversos motius, defensius o climàtics, molts
habitants viuen en coves excavades, com les comunitats de l'est de Asia central
(encara perduren), a Xina ,
etc.
Els
palaus de pedra, com els maies,
cases de tova per al poble, o de fusta dels Vikings,
són una constant en funció de l'estatus, clima o mitjans. A Europa,
al segle XIII
els nous rics, comerciants, banquers i nobles acabalats, es
construeixen magnífiques cases de pedra, les barraques de fusta
recobertes de fang i palla són del poble.
Les festes:
Sa
curta. Es tracta d'un ball de més curta durada i més suau, de tal
manera que tradicionalment era el que ballaven les persones majors.
Normalment encetava les ballades. A sa curta balla una única
parella. La dona fa petits cercles amb passes curtes, les mans
agafant la gonella
i la vista a terra, mentre l'home la segueix fent bots curts, de poca
alçada, sempre de cara a ella i de vegades sonant les castanyoles.
L'espasí no se sol fer servir amb sa curta.
- Sa
llarga. Sa llarga és el principal ball, el Ball Pagès per antonomasia.
És un ball de més llarga durada i que du molt més desgast físic
a l'home, que fa grans bots i s'acosta i s'allunya de la dona, si bé
mai no se'n pot separar gaire, ni li pot donar l'esquena i tampoc li pot entorpir el pas. En aquest ball les diferències
entre home i dona són més marcades que en els altres. La dona
descriu petits semicercle
en el sentit de les agulles del rellotge fent passes curtes i
ràpides. Acabat el semicercle torna al punt d'inici sempre donant
la cara a l'home. La dona du una mà pinçant la gonella i
aixecant-la lleugerament d'un costat, mentre l'altra l'agafa de més
avall aferrada al cos. L'home
bota al voltant de la dona, fent grans salts al ritme de la musica.
Els salts es fan amb les cames juntes i alternant una i altra cama.
En alguns bots se salta amb una cama i l'altra s'aixeca estirada a
gran alçada, tant com es pugui, sovint a l'alçada del cap. Els
braços estan normalment aferrats al cos, estirats, si bé de tant
en tant passa un braç uns centímetres per sobre del cap de la
dona. També pot sonar les castanyoles. Si no les sona, els braços
se solen portar a l'esquena. Al final del ball l'home fa una
cortesia a la dona, tocant amb el genoll dret a terra. En fer-ho, la
música s'acaba, de manera que la ballada no té una durada
preestablerta, sinó que és el ballador en fer la cortesia qui
indica quan vol acabar. Només es conserva una única sonada per
acompanyar sa llarga, que es va repetint. A sa llarga sí se sol
emprar l'espasí en la música. Els bots concrets no estan
predeterminats, de manera que actualment han aparegut diverses
modalitats a les diferents colles de les Pitiüses.
- Sa filera. El ritme es el mateix que a sa Llarga, en sa filera balla un home amb tres dones. Fa referencia a un ball de boda on la novia es acompanyada per dues amigues o dames. Aquesta dansa finalitza amb en nuvi postrat en front de la novia mentre ella li respon amb una reverència.
- Ses dos balladores. És una variant de sa llarga. Es pot veure que es un ball d'inspiració masclista, on el ballador selecciona a les dues dones amb les que desitja ballar,amb un toque de castanyoles per a cada una, l'home balla amb les dos, cortejàndoles però sense decidir-se per cap. L'home finalitza agenollant-se davant ells i les dues li corresponen amb una reverencia.
- Es
canvi de parella. És també una variant de sa llarga, en aquest
ball, dos homes trien a la dona amb la que desitgen ballar, sempre
amb un toque de castanyoles. Els dos homes van canviant de parella,
movent-se entorn als cercles simètrics que fan les dones.
Finalitzen agenollant-se a cada costat de les dones, situades una en
front de l'altra i tots formant una creu. Les jovenes
responen amb una reverència.
Les carregues senyorials
Intestia: És un dret senyorial que penalitzava
els pagesos que morien sense fer testament. La penalització
consistia en la confiscació d'una part dels seus béns, en la
majoria dels casos, d'un terç.
- Eixorquia: Dret pel qual el senyor rep una tercera part de l'herència del pagès que no té descendència.
- Cugucia: Si la muller del pagès era trobada culpable d'adulteri, el senyor rebia la meitat dels béns si la dona tenia el consentiment del seu marit o la totalitat dels béns, si la dona no el tenia.
- Arsia:
Indemnització que el pagès ha de pagar al senyor en cas d'incendi
fortuït de les seves terres.
- Ferma d'espoli forçada: Era l'exacció d'una part dels béns dels pagesos quan garantien el dot de la muller amb el mas del seu senyor, arran de l'esponsalici. Hem de recordar que el pagès tenia el domini útil del mas i el senyor, el domini directe.
- Remença
personal: Els pagesos sotmesos a la servitud de la gleva no podien
abandonar el mas que treballaven sense haver-se redimit per part del
seu senyor feudal. La redempció afectava no solament el pagès,
sinó també la muller i, sobretot, els fills i filles. Els preus de
redempció varien molt en el transcurs del temps i estan en
consonància amb l'avaluació que es fa del mas. Les donzelles
incorruptes es redimien pagant al seu senyor una quantitat fixa. En
la diòcesi de Girona
eren dos sous i vuit diners.
A aquests sis mals usos principals, encara es
poden afegir altres costums senyorials, com:
- Farga
de destret: El pagès té l'obligació de comprar i de reparar les
eines de treball a la farga
del senyor. Era el monopoli o destret
senyorial de la ferreria o llançol.
- Molí:
Obligació o destret
de moldre el blat al molí senyorial.
- Forn:
Obligació o destret
de coure el pa al forn del senyor. Sobretot a les terres amb un
poblament concentrat.
- Jova: És l'obligació del pagès de treballar amb un jou d'animals les terres del senyor durant uns dies determinats a l'any.
- Tragí: Obligació de traginar el blat o qualsevol altre producte del senyor.
Els
Mals Usos varen ser una de las causes, si bé no l'única, de la Guerra dels remances, entre1460 i 1486, any en què
foren abolits per Ferran II per la Sentencia arbitral de Guadalupe de 1486
que redimia els mals usos previ pagament de 60 sous per mas i abolia
el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors. Els
pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer
homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals.
Eclesiastics
Els monestirs
Els monestirs a l’edat mitjana
Durant els segles IV a IX, els monestirs van
estendre’s per tot Europa. Integrants del clergat regular, aquests
monestirs el formaven les persones que es retiraven de la vida
mundana i vivien en comunitats (d’homes o de dones) sota unes
regles estrictes, és a dir, organitzats a través dels ordes
religiosos. Cada orde estava encapçalat per l’abat principal. Per
sota d’ell se situaven els superiors que dirigien els monestirs, on
vivien els frares i els monjos i les monges (en els monestirs
femenins).
L'ordre de sant benet:
L'Orde
de Sant Benet, més conegut sota el nom d'orde benedictí, és un orde mona ordre monastic
de l'Església catòlica, amb branques masculina i femenina. Els seus
monjos, coneguts com a benedictins, benets o monjos negres, posposen
el seu nom les sigles O.S.B..
Història
Va
ser fundat el 529 per sante Benet de Nurcia a Monte Casino.
Si s'exceptua la introducció de la laus perennis el 515 a l'Abadia de Saint-Maurice D'aguane, és l'orde monàstic més antic
d'occident. Els
seus membres pronuncien els vots solemnes que els lliguen per a la
seva existència al monestir escollit i que els imposen la Regla de Sant Benet.
Durant
els segles VI al VIII, els abats
prenien normes de vida monàstica molt diverses, però a partir
d'aquest darrer segle, a la Gal·lia
meridional on hom començà a observar-la amb una certa exclusivitat.
També per aquesta època, Sant Bonifaci la difongué des d'Anglaterra,
per les regions germàniques que evangelitzà. A Montecassino
fou introduïda de nou, vers el 720, pel seu restaurador sant Petronax. Sant Benet d'Aniana amb l'ajuda de Carlemany que vol unificar per tot l'imperi les observances monàstiques, anà
reformant segons la regla benedictina els monestirs de França
i de la Germania.
Lluis el Piados en el capitular promulgat a Aquisgra
el 817, la imposà a
tots els monjos de l'imperi, i des d'aleshores hom pot començar a
parlar de l'orde benedictí.
El
segle IX fou el
de la gran expansió dels grans monestirs benedictins d'Europa,
tant pel nombre com per la seva importància cultural com social.
Comença la tasca missionera per totes les marques paganes de
l'imperi.
QUÈ
MENJAVEN ELS MONJOS?
L'esmorzar
consistia només en pa i cervesa, i el dinar, en un plat de sopa, un
altre de verdura i pa.
Completaven
la dieta amb ous, fruita i formatge. De carn i peix només en
menjaven en ocasions especials.
Els oficis religiosos
L'ofici de Completes i l’ofici Solemne són
els moments religiosos de la celebració. Els actes solemnes comencen
amb el seguici festiu que acompanya les autoritats a Completes
després de la saludada de l’Àliga davant de l’ajuntament. El
seguici va fins a l’església prioral de Sant Pere per tal que les
autoritats assisteixin a l’ofici de Completes. En arribar a
l’església, emmarcats pels pilars dels castellers s'encén la
teiera i es fa la ballada conjunta. Durant l’acte es treu la imatge
del sant, guardada tot l’any a l’altar tancada sota tres panys.
Nobles
Com
i què es menjava a l'edat mitja.
Les ciutats exigien
quantitats ingents de cereals, de carn i de vi.
Cada habitant consumia al dia més de 600 grams de pa; el dels pobres
era moreno o negre amb mescla de segó, i el dels rics, pa blanc de
blat. Per tal de satisfer la demanda es portaven a la ciutat grans
ramats de bous, corders o porcs. Al vi i l'arengada dels dies de
vigília s'hi afegien els productes de luxe exigits pels rics: Potes
de corder, capons o caça, truites o esturions, sense oblidar els
dàtils i les costoses espècies. Les ciutats depenien del camp, per
la qual cosa eren les primeres víctimes de les males collites i de
les pujades de preus. Fins i tot en els bons temps, el pa era sempre
car. Els obrers i els artesans gastaven en aliments més de les tres
quartes parts del seu sou. La sequera, la guerra i l'encariment
brutal dels queviures provocaven la penúria i, fins i tot, períodes
de gana mortífers.
El pa.
El forner omplia el forn amb canyes i les encenia per que les flames
escalfessin els totxos. Quan el foc s'havia consumit, el forner treia
les cendres i netejava l'interior del forn amb un drap humit, quedant
així llest per coure el pa. Existien diferents tipus de pa. Quan més
elevat era l'estatus social, més blanc era el pa que es menjava. Els
senyors menjaven pa floral, el millor de tots, fet amb farina
escollida, però pel gust actual, seria bastant fosc. La gent humil
menjava un pa negre fet amb farina menys refinada. El pa de la pitjor
qualitat es feia amb mixtura (mescla de farina de blat i fenc) i a
vegades amb civada i llegums.
El vi.
El vi era més car que la cervesa però no era un luxe. El vi es
comprava en botes de fusta (fins al s. XVI no va començar a
embotellar-se) i abans de servir-lo els copers l`hi posaven sucre i
espècies.
La cervecera.
L` elaboració de la cervesa era un treball reservat a les dones
(sobretot a l'Europa central ila del nord), i un dels pocs oficis on
predominaven. L'elaboració tenia una primera fase que consistia en
deixar la civada en remull durant tres dies. Després, el gra humit
s'escampava damunt d'una superfície en fermentació. Passats sis
dies la cervesa ja es podia consumir. Es preparaven dos tipus de
cervesa: una més suau i altra més forta. La més suau es
considerava apropiada per nens i malalts, però els que s'ho podien
permetre bevien cervesa enriquida, que era tant forta com el vi que
es beu avui en dia. Per provar la qualitat de la cervesa es vessava
una garra en un banc de fusta i el cerveser seia sobre ella. Si
passada mitja hora els calçons de cuir no s'havien enganxat al banc,
la cervesa passava la prova. La cervesa de mala qualitat era molt
ensucrada i enganxosa.
Els animals
de granja eren molt
importants. Quan
estaven vius
contribuïen a adobar
els camps, donaven
llet o ous per
menjar i llana
per a confeccionar la roba. Quan se'ls sacrificava
donaven carn i cuir
per fer corretges i calçat. Un home
lliure podia
posseir un parell de
bous, tres
o quatre vaques, un
petit ramat d'unes
deu ovelles i un
o dos porcs. Els
bous eren animals de gran resistència, podien suportar carregues
pesades però eren molt lents i menjaven molt, entre 30 i 35 quilos
de forratge al dia i per mantenir-los a l' hivern es requerien
enormes provisions. Les mules eren molt més cares que els bous i
treballaven més ràpid i eren més resistents als treballs del camp.
El porcs no costava
gens mantenir-los,
doncs ells mateixos es procuraven el seu aliment al bosc. Les
ovelles constituïen una important font d'ingressos,
doncs la llana que produïen era molt apreciada. Els excrements,
constituïen un bon
adob. La llet
s'emprava per fer formatge
i, la carn de
corder, no molt valorada,
també formava part de la dieta medieval.
Els productes làctics ja
formaven part de la dieta de l`Edat Mitjana. El
formatge, es considerava menjar de pobres
i poc apropiat per a
la taula del senyor.
Els pagesos, conservaven la crema de la llet en forma de formatge,
doncs mentre la crema es torna rància als pocs dies, el formatge
podia aguantar mesos.
Al corral solia haver varies
gallines de les que
obtenien ous i carn.
Els pitxons i coloms
dels colomars, quan no hi havia ous ni carn fresca, tenien un gran
valor. Els coloms eren molt productius doncs solien tenir unes 14
cries a l`any.
Apicultura.
Si bé, es cert que es coneixia la canya de sucre des de el s. IV
a.C., a l'etat mitja era un luxe i la
majoria de la gent utilitzava la mel com edulcorant.
Quan les abelles feien el rusc els més valents el posaven en una
caixa i després passaven les abelles a una colmena de mimbre, on
produïen mel i cera, molt apreciada per fer veles de bona qualitat
El peix.
Els peixos d`aigua
dolça constituïen un nutritiu aliment
per a qui els podia pescar. A l`estany del castell, que s`utilitzava
com viver, es criaven sobre tot lluços, anguiles, carpes, i altres
peixos. Els del riu eren del senyor, però a les fosses i estanys
podia pescar tothom que tingués una canya.
Conservar el menjar.
Molts dels mètodes que es coneixen avui en dia per a conservar els
aliments, no existien a l'etat mitjaa. No havia frigorífics,
congeladors ni menjar enllaunat, però tenien algunes tècniques molt
pràctiques i eficaces. Els
pèsols i les llegums es desecaven;
la carn es fumava
a la xemeneia i la fruita
es guardava assecada.
Però el sistema
de conservació més
emprat era el de salar
el menjar, doncs la sal absorbia l`aigua de la carn o del peix i
impedia que es desenvolupessin els microorganismes que causen la
putrefacció. Per conservar la carn els xarcuters la salaven o la
conservaven en sal marina. Aquesta última era la més fiable. Si es
conservava en botes de fusta, la carn podia aguantar alguns mesos.
Aquest procés requeria grans quantitats de sal (uns 8 quilos per
cada 100 quilos de carn).
Eclesiàstics
Camperols
Nobles
